EL VIATGE DE LA MARTA per Marta Vergés
		Aquest any els meus pares, el meu germà i jo per Setmana Santa hem anat al Marroc amb uns amics: en Martí, la Laia i els seus pares amb autocaravana. Un dia vam anar a la plaça de Marrakech i a la Laia i a mi ens va passar el pitjor que ens podíem imaginar. Ens vam perdre i és clar nosaltres no sabem ni àrab ni francès, per tant no ens podíem comunicar amb ningú.
El primer que se’ns va acudir va ser posar-nos a caminar a veure si els trobàvem. Vam estar tot el dia caminant sense parlar amb ningú, perquè ens feia vergonya pensar que no ens entendrien, tampoc vam dinar, perquè no portàvem diners, els que portàvem eren euros i allà fan servir “dirhams”.
		S’estava fent fosc i encara no els havíem trobat, estàvem molt espantades perquè ens pensàvem que no els trobaríem. L’única cosa que sabíem era que no se’n anirien sense nosaltres. Com que estàvem tan espantades no se’ns va acudir anar on eren les autocaravanes. Eren les 9h de la nit i vam decidir intentar parlar amb els senyors de les parades de suc de taronja, però abans d’arribar unes senyores que feien dibuixos amb hena ens van començar a parlar.
Nosaltres vam aprofitar per explicar el nostre problema. Elles van entendre que si que volíem el dibuix de hena que ens oferien i ens el van començar a fer. Nosaltres dèiem que no, però ens tenien la mà agafada. Quan va acabar, ens demanaven diners i nosaltres els hi vam dir com vam poder que no teníem diners i que nosaltres no volíem hena.
		Al final van entendre que estàvem buscant els pares i ens van ajudar, van demanar els senyors que et porten a visitar la ciutat amb carro que si ens podien pujar-hi perquè així els pares ens veurien i així va ser. Nosaltres vam tornar a estar amb els pares.
Havíem après que no hem de tenir por de parlar amb la gent per por de quedar en ridícul, perquè és pitjor estar perdut!