Saltire, la bandera escocesa.

Escòcia

Lion Rampant Flag, la bandera reial.

Després de comprar-nos la nostra primera autocaravana, vam endreçar la tenda que ens havia aixoplugat tantes nits i vam decidir de fer un viatge una mica llarg (de fet ja ens havia portat a EuroDisney, Dolomites i a molts altres racons del nostre bonic país).

Som a la primavera i en comencem a parlar, on anem, al nord o al sud, a la fresca o a la calor?
Després de rumiar-ho decidim anar a Escòcia (de passada podrem desrovellar el nostre anglès).

Sortim tranquil·lament de Vic, sense presses, tenim 3 dies per travessar França: autopista fins a Montpeller, N9 cap a Millau i Clermond-Ferrand i, esquivant París, arribem a Calais, la porta d'entrada a la Gran Bretanya.

Fem nit al mateix aparcament preparats per agafar el ferry de bon matí (l'aparcament és gratuït però molt sorollós pels nombrosos vehicles que hi arriben i/o marxen). Al matí embarquem i al cap de poc més d'una hora som a Dover (Anglaterra): truquem a uns amics de Londres que hem de passar a veure, posem en hora els rellotges i, el més empipador, comencem a conduir per l'esquerra !

Després de visitar els nostres amics londinencs anem pujant per les autopistes angleses (gratuites) fins a la Hadrian's Wall (una muralla de 90 Qms de llargada que van fer els romans per protegir-se de les invasions dels escocesos) i arribem a Carlslile, la porta a Escòcia pel sud-oest.

Hi ha molts càmpings (Caravan Park, en diuen), alguns només tenen un gran espai d'herba humida amb una aixeta per carregar aigua, un contenidor per la brossa, un paisatge de turons arrodonits i emboirats i res més (que més volem?). D'aquest de l'esquerra s'en cuidaven 3 avis de 80 anys i costava 4 £ (6 €).

Estem a Dumfries & Galloway, terra molt poc poblada i amb uns paisatges i castells meravellosos, abadies, jardins, etc. (Caerlaverock, Sweethearth Abbey, Threave Garden).

Sweethearth Abbey, pren el nom de la història de Dervogilla que va ser inhumada en aquest lloc amb el cor del seu marit, mort 16 anys abans.

Si volem entrar-hi cal pagar entrada, però es veu igual de bé per fora que per dins :-) Dormim al mateix aparcament, és molt tranquil.

Anem resseguint la costa sud i oest: Kirkcudbright, Stanraer (l'aigua que surt per les aixetes del camping és d'un color taronjós, degut a les filtracions entre la 'turba'), Girvan, Culzean Castle (per entrar al castell s'ha de pagar però per passejar pels bonics parcs i jardins no; es paga per aparcar).

Si aneu amb canalla arribeu-vos a Irvine per visitar The Big Idea (una mena de Museu de la Ciència dedicat als invents on podreu experimentar les lleis de la física).

Al nord de Glasgow hi ha el Loch Lomond, un bonic llac, el mes gran d'Escòcia, amb uns boscos salvatges, rius d'aigua cristal·lina i saltants d'aigua. Al costat hi ha The Trosachs, Lock Katrine i Lock Venachar: estem al territori de Rob Roy, heroi escocès que va lluitar contra els anglesos.

Hi ha una carreterera asfaltada que voreja al llac des de l'aparcament de loch Katrine fins a Stronachlachr on només es pot anat a peu o en bicicleta, val la pena que us hi passejeu: el cantó nord és ple de frondosos boscos amb uns arbres molt bonics i una tendra gespa de molsa on, si us hi fixeu bé, segur que trobeu algun follet despistat. També podeu fer un recorregut pel llac en un petit vaixell de vapor (el Sir Walter Scott, construit el 1900). Pernoctem al mateix aparcament, és molt tanquil i a última hora només hi ha la gent que carrega les bicis al cotxe per tornar cap a casa, i els que ens quedem a dormir, anem cap a les nostres autocaravanes.

Entremig el Loch Lomond i The Trosachs hi ha el Queen Elizabeth Forest Park, un dels parcs nacionals escocesos més bonics, ideal per fer-hi unes bones passejades.

Més amunt trobem Oban, un bonic port de mar. Pugem al Coliseu (McCaig's Folly) per gaudir d'una fantàstica vista de la badia (si heu pujat a peu podreu agafar forces estirats a la gespa i prenent el sol i, si no, també :-).

Als afores d'Oban visitem el Dunstaffnage Castle, antiga fortalesa enrunada en que encara s'aguanten tres torres rodones. Al segle VII els 'scots' van traslladar-hi la capital desde Dunadd i van portar-hi la famosa pedra celta que més endavant fou traslladada a Scone prop de Perth ('the Stone of Scone' és la pedra sobre la que es coronava al sobirà escocès;  l'any 1297 el rei anglès Eduard I se l'endugué a Westminster i no va ser retornada fins el 1997).

Seguint la A828 arribem a Fort William, turística cruïlla entre Inverness i la illa d'Skye. Molt a prop hi ha el Ben Nevis, la muntanya més alta d'Escòcia amb 1344 metres. També podeu anar a Neptune's Staircase, unes rescloses del canal Caledonià que permetien que els vaixells sortissin a l'Oceà Atlàntic des del Mar del Nord, passant per Inverness  i el Loch Ness.

Si volem arribar-nos la illa d'Skie podem agafar la 'carretera de les illes' que porta a Mallaig i des d'alli travessar amb Ferry o continuar per carretera fins a Kyle of Lochalsh, on abans d'arribar ens trobarem amb l'Eilean Dunan Castle (potser el castell més fotografiat d'Escòcia), construït sobre un illot que es comunica amb terra ferma mitjançant un bonic pont.

Eilean Dunan Castle, bonic oi ? No us recorda un anunci de Whisky ?

Illa d'Skye: fins ara ja havíem circulat per moltes carreteres on només passava un cotxe ('single roads') i cada 100 o 200 metres hi havia un petit lloc on aturar-se quan venia algú en sentit contrari ('passing place'). Cal dir que la gent és molt respectuosa en cedir el pas al que ve en sentit contrari (només vam tenir una petita topada sense conseqüències amb un holandès que no es va aturar), però a Skie la carretera que voreja l'illa unint els petits poblets és estreta de debò.
Espectaculars són els cingles a la dreta de l'illa: completament entapissats d'herba que arriba fins al mar (a destacar el Kilt Rock: quan el vegeu sabreu el perquè del nom).

Single Road i Passing Place amb xais creuant. Els verds prats d'Escòcia estan decorats per un mosaic de puntets blancs, són xais que pasturen tranquilament.

De tornada a l' illa gran (Great Britain) tornem a passar per Kyle of Lochalsh i pugem cap a Ullapool creuant el Western Ross (passant per Corrieshalloch Gorge i Falls of Measach), una combinació de paissatges exuberants i de planúries rocalloses i solitàries.

Falls of Measach a Corrieshalloch Gorge, cal anar amb compte amb uns núvols de mosquits petitíssims ('midjets') que s'escolen per tot arreu !

Ullapool és on poble relativament important en la ruta cap al nord, podreu trobar-hi botigues i centres comercials, hi ha Ferries per anar a l'illa de Lewis and Harris, es fan sortides per anar a veure balenes i amb una mica de sort podreu veure alguna foca prop de la costa.

Anem pujant fins al capdamunt, Durness, petit poblet costaner enmig d'una perfecte combinació de platges i penya-segats.

Una platja de fina sorra blanca, un mar blau, un cel blau amb núvols blancs, l'herba verda de les pastures i els camps de golf que arriben al mar ! Planteu-hi un parell de palmeres i us pensareu que esteu en una illa tropical.

Continuem cap a l'oest fins a Tongue per tornar a baixar recte avall, directes al sud. En totes aquestes carreteretes val la pena fer-ne trossos en bici, normalment hi trobareu molt poc trànsit.

Hem arribat a Inverness (capital dels Highlands, 41.000 habitants), important centre comercial i comencem la caçera del Nessie, el monstre del Loch Ness.
La carretera que va des d'Inverness fins a Fort William, travessa el Great Glen, un fonda falla que fa milers d'anys comunicava el mar el Nord amb l'Atlàntic, ocupada per molts loch (Ness, Oich i Lochy).
Al segle XIX van tornar a unir els dos mars amb la construcció de diferents rescloses, formant el canal Caledonià.

El misteri del Loch Ness: Una antiga llegenda diu que hi habita un monstre anomenat Nessi, un rèptil allargat, amb gepes i un petit caparró. S'han aportat moltes fotos i fins i tot una pel·lícula assegurant l'existència del monstre. El loch arriba a tenir fins a 300 m. de fondària i l'aigua és fosca (degut a la turba). Últimament s'han fet estudis amb sonar i a les parts menys fondes s'han trobat unes misterioses alienacions de pedres formant cercles, al lloc on es pensava que havien trobat els ossos del monstre !

Després de NO veure el Nessie ens encaminem a la la vall del riu Spey a fer la ruta del wiskhey, segur que molta gent que SI ha vist el monstre del Loch Ness, havie fet el recorregut a l'inrevés :-)
Glenlivet, Glenfiddich, Cardhu, Strathisla, Macallan, etc., ni ha per triar.

Alambics per a la destil·lació del Single Malt, whisqui elaborat a partir de l'ordi maltejat i sense barrejar amb d'altres wisquis. La única barreja que fa és amb el 'cap' i la 'cua' del líquid produït per donar més o menys grau al producte. N'hi ha de a partir de 10 anys de reserva en amunt (reposat en bocois de roure americà que abans han contingut xerès).

Continuem avall fins a Edinburgh (pronunciat "edinbrà"), 440.000 habitants, capital d'Escòcia i molt recomanable de visitar (sobretot a l'agost que és quan la ciutat està en festivals i hi ha gresca per tot arreu i, evidentment, molta gent).
Trobem dificultats per aparcar (una mica separats del centre hi ha aparcaments de zona blava força baratets en que ens hi podem estar fins a 6 hores). Per pernoctar hi ha dos càmpings als afores, i normalment estan molt plens, però per una nit ens deixen estar a la zona 'late arrivals' pagant mitja tarifa i tenim dret a fer servir tots els serveis del càmping.

El pont 'vell' des del pont 'nou'.

Amb 'kilt' i "sac de gemecs".

L'hora de dinar.

El cotxe de primer pla és un 'taxi', el de quadrets és de la 'poli'.

Cal que vegeu el castell (al capvespre fan el Military Tatoo), passejar per la Royal Mile (del castell al palau de Holyrood House) on us trobareu amb molta gent fent espectacles pel carrer i al vespre podeu anar a algun dels molts espectacles de teatre que s'hi fan.

Sortim d'Edinburg resseguint la costa fins a a North Berwick on podem veure el Bass Rock (una illa montanyosa on només hi hi ha un far i la pedra emblanquinada per les gavines i els seus excrements).
Més a l'est hi ha Tantallon Castle (enrunat, en procés de restauració) al capdamunt d'un penya-segat molt esventat.

Ja de tornada anem baixant per la vall del Tweed (Kelso, Jedburg Abbey) i pujant les Cheviot Hills arribem a The Border, la frontera amb Anglaterra.

I després de travessar Anglaterra, el canal de la Mànega i França arribem a la fi del nostre viatge !

Ha estat un estiu calorós i ens hem trobat un temps inusual, sense gairebé pluja i amb molt de sol, cosa que ens ha deixat gaudir plenament del viatge, de les excursions a peu i amb bicicleta, de la contemplació d'uns paratges fabulosos i variats (prats amb ovelles i vaques, boscos i rocams, castells i abadies, petits i bonics pobles, una gent molt acollidora), en fi, un viatge que us recomanem especialment !

Recomanacions:
- A Anglaterra i Escòcia és tot molt car, però els campings en general son baratets, depenent dels serveis.
- No trobareu problemes per pernoctar a gairebé qualsevol lloc.
- Per conèixer l'estat de conservació dels castells i abadies, fixeu-vos en el preu de l'entrada.
- A tot arreu tanquen molt d'hora.
- Si trobeu algú fent autostop, porteu-lo un tros, us explicarà coses del país i podreu practicar l'anglès.
- Per França, recordeu que les àrees de servei de les autopistes no son gens recomanables per dormir-hi.
- Per si de cas, no us descuideu els paraigües !
 

Ramon, Muntsa i Mirta.